Passejava. Passejava pensant. A vegades li hagués agradat no pensar tant, però no ho podia impedir. Pensava massa.
Passejava a poc a poc, volia tastar cada segon d'aquella nit. Passejava i recordava. Recordava vells moments... Llàstima que tot s'hagués acabat. Ara se sentia sol, però no el molestava. Tots, absolutament tots, se n'havien anat. No literalment, encara eren allà, però sense adonar-se'n.
Tots tenien coses a fer... No ho entenia, per què? Quina necessitat tenia la gent de fer coses? Coses i més coses, coses tot el dia... S'havien parat a pensar alguna vegada si de veritat volien fer el que estaven fent? No ho creia.
Quina necessitat tenien d'organitzar-ho tot? Amb lo bonic que és sortir al carrer sense saber què faràs. Fer un tomb per la nit sense rumb fix, aturar-te en una cafeteria a prendre alguna cosa... Observar els estels sense saber quin nom tenen... Perquè, per a què posar-los noms? Per què no, simplement, admirar sa bellesa?
Tampoc no entenia la mania d'alguns homes d'explicar el perquè de tot. Per què donar sentit a la vida? Per què no únicament gaudir-la? Per a què voler saber perquè, com i on naix una flor? Per què no simplement observar lo bonica que és? Que estranya que és la gent...
I allí estava ell, diferent i indiferent al món; una vegada més, pensant. Pensant que ja no quedava gent com ell, pensant en lo preciosa que podria ésser la vida sense que la gent tingués coses a fer, pensant si, tard o d'hora, el món aprendria.
I allí estaven ell, ell i la nit, l'única que l'escoltava i el comprenia.
